Going Bush

Photos/Fotos – Guatemala

Photos/Fotos – Belize

Catalan below

There´s always a few surprises whilst planning our adventures. My first surprise came in the hours leading up to our trip, where I realised that instead of ‘Going Bush’, I would be ‘Going around the world’ in just 2 and a half weeks.

Alas, arrived from one indigenous land on the pacific to another, Guatemala. With 70% of the population made up of indigenous peoples, Mayans & Garifuna, and the poorest of the Central America nations, I expected comparisons to Bolivia. What I saw was a little different. Yes, of course the people are poor, but thanks to their fertile land, there is an abundance of fresh fruit and vegetables (enormous at that), a plethora of fresh water (if only it will be kept clean for them), and a lush surrounding.

Guatemala has given me my first ‘real’ taste of what coffee should be- the ironic bitter/sweet taste that drives you to addiction.  It’s also given me an insight into architectural structures at Tikal that date back to when the Mayans moved there in  700 BC,  the sounds and sights of the jungle in Flores & Rio Dulce (while taking morning river swims), and the colours of the Garifuna people, dancing to the traditional beat in Livingston.

The ‘find’ in Guatemala was the Ipala volcano and lagoon thanks to our impromptu chat with Roberto, ‘the insect terminator’ on the bus to Chiquimula, close to the Honduras border. Roberto, a proud father & triathlon lover from Guatemala city, took no time in rescheduling his ‘termination’ meeting with a client the following day, instead taking us to the Volcano, 1500m above sea level. A hot, sweaty walk was worth what awaited us…a sub-tropical landscape (filled with plant species that I didn´t  recognise & blue crowned motmot birds that I did recognise!), surrounding a pristine lagoon that filled the extinct volcano with water 24m deep. The 10 ‘guardians’ of the nature reserve told us they have 20 000 visitors per year, mostly Guatemaltecas. From what we saw, there is no reason why this would not be the next small Lake Atilan.  It was that impressive.

More is still be to seen in Guatemala..when we return there in June.

And we cross the border to fragile Honduras. We arrive in the midst of a tense time between teachers and the government, each party accusing the other of not paying (teacher’s view) versus over paying (government view) teacher salaries. Demonstrations, threats by the government to suspend all teachers striking on school days by up to one year, and children walking the streets because school is closed for the day.  Given this and the political hostility of recent years, it’s not surprising that we find Hondureños a little unapproachable. We do travel to the Mayan Copan Ruins, and through to the former capitals of  Gracias and Comayagua. Our higlight surprised us in the form of the Flor de Copan Cigar factory, in Santa Rosa de Copan. I have never seen how cigars are made..and now realise the workmanship involved. 800 people make over 60 brands of cigars that are imported around the world. It´s an important industry in Honduras (along with Cuba, Dominican Republic and Nicaragua). The lack of machinery stunned us…they really are made by hand (about 350 are made per person per day), the ‘quality control’ was incredible- including how the tips looked and whether the boxes of cigars were all of the same colour shade, width and length,  the packaging process was elaborate yet primitive – cigars in fine wooden ‘caoba’ boxes are sent to be wrapped by women armed with irons ready to seal the plastic wrapping.

Our intended trip to the Mosquito Coast, on the west carribean coast was put on hold for now given recent kidnappings of tourists in the area. We leave Honduras a little disappointed but hoping we can return another time to visit the wild frontier of the Mosquito Coast.

In the middle of Guatemala and Honduras we change course for some days and head into Belize. The differences between imperialist influences (Britain v Spain) is apparent within moments of our arrival…the buses are painfully on time (three minutes early in fact), the cost of travel higher, and that everyone speaks English (relief!). The multicultural mix is also the most fascinating we’ve seen..getting on a bus in the south of Belize and we saw a montage of faces from West Africa (Garifuna), Maya, East India, China, Britain/US, with the Rastifarian as the nominated bus driver and disc jockey (the stereo often being of better quality than the bus itself ).

And then there’s the Memmonites. Originating from Austria or Germany (does anyone really know?), this powerful christian sect is alive and kicking in Tennessee (part of the bible belt in the US) and, so it seems, Belize. On the bus to Dangriga we meet 49 year old Memmonite Floyd, his wife, Millie-Ruth and their 12, yes 12 children. Floyd has returned to Belize for his 4th time on an independent mission from God himself (he fell out with the mission in the US, probably because they couldn’t agree on where God actually wanted him to go), secured himself and his family a lease to construct basic dwellings on a site for the sum of $1 for the whole year, and, with his eldest sons and their trusty bicycles, they are spreading the word of christianity and creation over atheism and evolution to any Beletian that will listen. I am overcome with ‘stories ‘ about the earth being only 6000 years old, and sandflies, and we hitch a ride to a drumming centre in the Garifuna village of Hopkins.

The smell of gentrification is powerful south of Hopkins – Americans and other expats bulldozing beach shacks of the Garifuna people to build their ‘McMansions’, complete with his and hers jetskis, motorbikes and boats. We move swiftly to the port town of Punta Gorda (P.G). We meet Dan & PJ,  Americans, unlike their brothers building the McMansions in Hopkins, who are working with an expat of 40 years to increase the influence the local indigenous people have over the way their community is run and how they profit from tourism directly (they often see little for their efforts – most profits going into the coffers of the Belize government). I was really impressed with Dan’s genuine desire to help raise awareness and build a number of programs for the community. We spend a night saving the world over rum with Dan and a day of kayaking further than we should have in the mangroves (hearing Willy say, ‘ my arms are going to die’ was both hilarious and scary given we were still in the middle of the ocean with an hour more to our trip).

And now we are in intriguing Nicaragua. Sandinista, poverty, US oppression and canyons…more about this in the next post.

**************************************

traducció al Català

Sempre hi ha sorpreses mentre planifiquem les nostres aventures, la meva primera sorpresa es va produir en les hores prèvies al nostre viatge, on em vaig adonar que en comptes d’anar de ‘going-bush’, havia d’anar per tot el món en tan sols dues setmanes i mitja.

Per desgràcia, vaig arribar d’una terra indígena del Pacífic a un altre, Guatemala. Amb el 70% de la població constituida per pobles indígenes, mayes i garífunas és la nació més pobres d’Amèrica Central. Per aquestes raons esperava veure similutuds amb Bolívia, aquí però les condicions són diferents gràcies a les seves terres fèrtils amb una abundància de fruites i hortalisses fresques (enormes per cert), una gran quantitat d’aigua dolça (si la poden mantenir neta) i uns exuberants voltants.

Guatemala m’ha donat la meva primera “real” mostra del que el cafè ha de ser, la ironia d’agre i dolç al gust que et porta a l’addicció. També m’ha donat una idea de les estructures arquitectòniques de Tikal que es remunten quan els mayes es va mudar allà al 700 aC, els sons i les vistes de la selva a Flores i Rio Dulce (tot nedant al riu d’hora al matí) i els colors dels garifunes, ballant al ritme tradicional a Livingston.

La “troballa” a Guatemala va ser el volcà Ipala, gràcies a la petita e  improvisada xerrada amb el Roberto, “l’exterminador d’insectes” a l’autobús de Chiquimula. Roberto, un pare orgullós i amant del triatló de la ciutat de Guatemala, va ser a temps de canviar l’”extermini formigal” d’un client al dia següent per compartir la pujada al volcà, de 1500m sobre el nivell del mar. Un passeig caloròs, la suada va valer la pena.. un paisatge subtropical (ple d’espècies de plantes que no vaig reconèixer i l’ocell blau Momot que coronada tot el que es reconeixa!) que envolta una llacuna com el  cristall dins un volcà extingit, d’uns 24 metres de profunditat. Els 10 ‘guardarecursos’ de la reserva natural ens van dir que tenen 20.000 visitants l’any, sobretot escoles guatemalteques. Pel que vam veure, no hi ha dubte que serà el proper petit llac Atitlan, impressionant..

Encara més per ser vist a Guatemala quan tornem al juny..

Creuem la frontera a Hondures on arribem enmig d’una època de tensió entre els mestres (població en general) i el govern.. Manifestacions i talls de carreteres, amenaces per part del govern de suspendre tots els mestres en vaga per un any.. mentres  els nens caminen pels carrers perquè l’escola està tancada fa tres setmanes. Tenint en compte això i l’hostilitat política dels darrers anys, no és d’estranyar que trobem els hondurenys una mica inaccessibles.. Veiem les ruines mayes de Copán, les antigues capitals Gràcias i Comayagua.

Una visita destacada que ens va sorprendre és la Flor de Copán, fàbrica de cigars a Santa Rosa de Copán. Mai havia vist com es feien i ara m’he donat compte de tota la mà d’obra involucrada,  800 persones que fan més de 60 marques de cigars importats a tot el món. És una indústria important a Hondures (juntament amb Cuba, República Dominicana i Nicaragua). La manca de maquinària ens va sorprendre, ja que en realitat són fets a mà (uns 350 per persona i dia), el “control de qualitat” és increïble, l’amplada i la longitud, segons la marca hi ha d’haver un varietat màxima de color, la forma del acabat en punta.. embalats amb caixes de fina fusta de caoba, “els bons”.. per segellar els ambaltges i la nostre ignorància, un equip de 6 dones amb planxes (de planxar) en mano donaven el toc definitiu al producte i la nostre visita..

El nostre viatge a la costa de Moskitia, queda aplaçat ja que no volem pagar els 1000 US$ i no ens atrebim a travessar-la sols per informacions confuses de segrestos en una zona de forts conflictes socials  i trafic de droga.. sortim d’Hondures una mica decebuts amb l’esperança de tornar a veure aquesta frontera encara salvatge..

Entre Guatemala i Hondures tot canviant la ruta entrem uns dies a Belize, les diferències entre les influències imperialistes (Gran Bretanya e Espanya) es poden veure des del moment de la nostra arribada … els autobusos surten  increiblement  a temps (tres minuts abans, de fet o és el nostre rellote ), és un país més car i tothom parla anglès (relief!). La barreja multicultural és també el més fascinant que he vist, pujant al primer autobús al sud de Belize vam veure un muntatge de les cares de l’Àfrica Occidental (garifuna), Maya, l’Índia (Oriental), Xina, Anglesos/Estats Units i un rastifari conductor i disc jockey (l’equip de música era amb diferència més car que el mateix autobús ).

A tot això s’hi ha de sumar elsl Memmonites, originaris d’Àustria o Alemanya (algú sap realment?),  secta cristiana amb gran força aTennessee (anomenat el cinturó de la bíblia als EUA) i a Belize.

A l’autobús a Dangriga ens trobem amb el Floyd, un  Memmonite de 49 anys i la seva esposa, Millie-Ruth que ens porten amb els seus 12 fills, sí 12 nens. Floyd ha tornat a Belize per la seva 4ª vegada, aquesta vegada però de forma independent de la Misió (ja que es va barallar amb la seva “comunitat” als EUA, probablement perquè no van posar-se d’acord en que Déu realment volia que fos), després de baixar tots plegat tot Mèxic amb bus, va llogar un terreny per 1 US$ l’any a canvi de construir unes barraques/cases precàries on viure.. ell i el  més gran dels seus fills amb les seves bicicletes propaguen la paraula de deu i la creació a qualsevol que vulgui escoltar.. Quant ens cansem de les “històries” i les sandflys (mosques de la sorra que mosseguen) sortim corrent tot fent autoestop fins al hostal i centre percusió del poble garífuna de Hopkins.

Al sud de Hopkins, nord-americans i altres expatriats han arrassant les barraques de platja per construir les seves McMansions i palaus, cotxes, vaixells i motos d’aigua.. tal com ens va dir, aquesta zona té molta “projecció”..

Ens movem amb rapidesa a la ciutat portuària de Punta Gorda (PG), on coneixem al Dan i PJ, dos nord-americans que a diferència dels altres treballen amb un expatriat que des de fa 40 anys lluita per donar als pobles indígenes locals la força per gestionar els programes i beneficis del turisme (la majoria dels guanys van a les arques del govern de Belize). Em va impressionar el desig de Dan per ajudar a crear consciència i construir els programes d’ajuda a la comunitat, amb quí vam passar la nit salvant el món amb una ampolla de ron!!! passem el dia en kaiac entre els manglars, poder més del que hauriem volgut!! (Willy dir, “els meus braços estan morts”), era alhora divertit i aterridor donat que encara estàvem a mar obert a una hora d’arribar.

Ara estem fascinats a Nicaragua, el sandinisme i  l’opressió EUA, el canyó de Somoto, ciutats colonials i molta calor.. més sobre això en el proper post.

Filed under: Animales i Plantes/Animals & Plants, Belize, Central America, ciutats/cities, Guatemala, Honduras